Tu, la mort…

Temps fa que et sento rodar, t’apropes, t’amagues, estàs darrera la porta, silenciosa, esperant el descuit, desafiant el destí. A la fosca sento, amb recel, la teva presència. La inquietud em rosega quan penso que un dia sortiràs de l’amagatall, nua, cruel, sense misericòrdia. Com sempre, llesta per l’execució…

Actúes sense ordre o amb ordre desordenat, sense respectar edats, ni hores, ni nens, ni salut, ni malaltia, ni vells ,ni joves. Inflexible, arrenques cossos d’aquelles ànimes que de segur no volien marxar, mentre ignores aquelles que fa temps, dins del turment, et reclamen. Trevalles nit i dia, sense repòs. Ussurpadora de vides sense compadiment, sembres tristor i desconsol des de que el món és món.

…

A la mare te la vas endur així, sense advertir, tot d’un plegat, mentre descansava en el silenci i la quietud de la nit. Et va haver d’afrontar sola. Sense ningú per fer-li sentir el caliu d’una abraçada, ni per xiuxiuar-li paraules dolces a cau d’orella, ni per declamar-li promeses pel “més enllà”; ni per remomorar-li la seva fe, ferma com un roure. Ni per enganyar-la, i tranquil;litzar-la, fent-li creure que seria tan valenta com ella ho ha sigut. Ni tan sols per dir-li una última vegada: “t’estimo”.

Dins del temor i la malfiança que m’inspires, sempre havia gosat imaginar , però, que el seu darrer sospir el viuríem plegades. Jo, volia acompanyar-la cap al son etern. Però tú, ho vas decidir d’una altra manera. Vas fer servir el mateix mètode que per emportar-te el seu fill; també vas decretar que faria el traspàs tot sol. Com si no fos suficient de perdre les persones que t’estimes, que a més a més et permets de deixar aquella sensació quasibé de culpa, per no haver estat present en el moment que tú has passat….

Tanmateix, no te’n sentis altiva i no et mostris arrogant: mai no havies fet por a la mare! Ella no et temia. La vida, amb les seves moltes adversitats, li havia fet comprendre que tu en formaves part. Cada matí, en obrir els ulls, donava gràcies perquè , encara un cop, l’havies oblidat.

Sense cap dubte, la teva feina és ben ingrata, només fas acte de presència per inanimar la carcassa, però al mateix instant , l’ànima s’allibera i se t’escapa de les mans.

Vull ben creure que a la mare l’esperaven un estol de serafins, amb música angelical per guiar-la a travers d’una dolça i tènua llum. Tal com ella s’atrevia a imaginar….

Ni tú, ingrata i desleil, ni ningú podreu esborrar els tendres records que la mare ha deixat amb el seu pas per aquest món. Tota ella era bondat. Generosa i humanitària, ha deixat petjada a tots aquells que s’han creuat en el seu camí. Sempre fidel en amistat. Donava sense esperar res a canvi.

T’has endut una dona noble d’esperit, sempre agraïda de tot i per tot; valenta, coratjosa i forta devant adversitat. Sempre disposada a veure un puntet blanc per sobre d’un fons negre; aquest puntet que l’ajudava a anar endevant, sempre endevant. I amb optimisme. “Agafant els contratemps pel costat que cremen menys”, com deia ella.

Malgrat els obstacles, sovint crítics i dolorosos, sempre ha sabut trobar l’energia. Sempre amb la mateixa rialla, sincera i esperançadora. Dotada d’una intel.ligència natural, rara per algú que havia anat molt poc a escola. Amant d’escriptura i de lectura.

M’has deixat orfe, orfe d’una mare meravellosa. Ha marxat la persona que més m’ha estimat, amb un amor incondicional; la que més m’ha sabut escoltar, la que més bé m’ha aconsellat i la persona que mai m’ha abandonat.

No, no em faràs oblidar mai l’entusiasme de la mare; l’engrescava el detall més petit i insignificant. S’embadalia devant tota cuca viva. Sempre feia les coses amb il.lusió i alegria. Quina dona tan entranyable!

De vegades, em sorprenc pensant que en lloc de malaïr-te i d’odiar-te, potser t’hauria de donar gràcies, gràcies per haver-me deixat gaudir de la mare tants anys, per haver-me permés d’estimar-la tant temps. Potser te la vas endur segura de que a partir d’ara hauríem passat a un esglaó més delicat? Potser el dolor s’hauria emparat d’ella? Potser s’hauria immobilitzat? Potser li hauria costat més de ser feliç? Potser, fins i tot, has allargat la seva estada tot el que has pogut? Potser li has ofert una mort digna. Però si tan bé ho volies fer, per qué quan estava sola? O potser, ben senzillament, Tú no hi ets per res, la decisió no et pertany….

Tinc confiança, espero de tot cor que no et va veure, que no et va sentir arribar, que no vas ser prou valenta per treure-la del món dels somnis. I que des d’aquest mateix món va passar a l’altre, amb dolçor, sense despertar-se, per poder gaudir del repòs etern.

Aquí, mentrestant, m’envolta la tristor i l’enyorança, però també l’esperança de que, amb el temps, la pau interior guanyi al dolor….

Devant teu no tenim cap dret, estem condemnats a la resignació. Som els teus presoners. Impotents devant el tòpic que s’ha trasmés de generació en generació: ” és llei de vida” …

Imma Batalla