Un diumenge particular

Era un diumenge de novembre molt assolellat, ben trànquil, gairebé banal, però a vegades elsaspectes són enganyosos. Anem a descobrir-ho ràpidament.

Anàvem al mercat quan el timbre de la porta va ressonar : una gran sorpresa ens esperava !Tanmateix, abans, he de tornar vint-i-cinc anys enrere.

S’acaba l’any 1988 a Romania i el dictador Ceaucescu dirigi encara el país i la contestació és com amàxim. Al mes de desembre 1989 la parella Ceausescu és arrestada i executada. El món s’emocionaen veure un país danyat i algunes initiatives es dibuixen pertot arreu. L’ajuntament de Tolosaproposa d’agermanar una escola de Cimpia Turzi al Nord de Romania amb un escola d’aquí.L’institut dels nostres fills és voluntari i les famílies acolliran els alumnes romanesos . Es així que el Francisc va arribar a casa nostre durant tres setmanes .

El Francisc era un nen molt simpàtic, ben educat, timid però espavilat . De seguida es va portar béamb tota la família i sobretot amb els nostres fills . Va anar a l’escola amb ells i el seu nivell era mésque correcte. Cal dir que parlava perfectament el francès i que era fàcil comunicar amb ell . Lesmatemàtiques eren la seva preferència. Els àpats a la cantina el meravellaven tant per el seu entorncom per la qualitat i la quantitat dels aliments .

A la seva arribada, la primera cosa que em va sorprendre era la seva maleta : a l’interior, pocs vestitsde recanvi però regals per a tothom : estovalles brodades, gerros tallats, un davantal, quadres iencara altres coses que ens van il-lusionar .

A més era molt sorprés per tot el que tenien els nens : jocs, una bicicleta per cada u, un dormitoriper cadascú i per damunt de tot els magatzems plens de gom a gom. Tot li agradava i descobrianoves sabors i objectes desconeguts. Em recordo la seva reacció amb el gel per a la dutxa, no sabentcom anava, havia utilitzat la meitat del flascó i hi havia escuma fins a dalt de la banyera ; li sabiamolt de greu i em va explicar que a casa seva només hi havia sabó .

Una altra vegada, vam anar al banc a buscar diners i m’ha demanat com es feia que la màquinadonés així els billets. Vaig intentar dir-li que el nostre sou era ingressat directament sobre el nostrecompte corrent i que aquesta reserva ens permetia de treure diners quan volíem amb la condició queaquest compte fos abastat. No estic segura que ho entengués.

Un altre dia anava de bòlit i ja era l’hora de sopar i vaig fer una puré amb una bosseta de flocs depatates i em mirava amb ulls rodons alhora espantat i curiós. A taula, el va tastar amb precaució i afi de comptes va menjar un plat ben ple !

Poc a poc s’acostumava i parlava de la seva vida, del seu país ; aleshores, és cert que nosaltres éremesbalaïts i li fèiem mil preguntes . Passàvem vespres sencers compatint coses i a mesura ensconeixíem millor .

El cap de setmana anàvem a la muntanya i li agradava molt perqué s’assemblava amb la seva regiótambé muntanyosa i verda ; era l’ocasió de llargues excursions a través de la muntanya i sobretot departits de pesca en els torrents o els llacs.

Durant aquesta estada l’ajuntament ha organitzat trobades amb totes les families i els infants podientornar a parlar romanès i ho feien amb molt de plaer, cosa que és comprensible.L’esport era molt important per a ell i per damunt de tot el futbol. Un torneig va tenir lloc i vanjugar amb gran conviccció i molt de talent. El partit es va acabar amb un resultat indiscutible sotaels aplaudiments de tothom. Es un record molt agradable i tinc encara algunes fotos d’aquesta proesa.

Anar a la piscina era també un moment privilegiat, gaudia fent anades i vingudes i nedava perfectament.

Un diumenge vam decidir d’anar cap al mar Mediterrani ; quan li vam dir, fou una explosiód’alegria ! Mai no l’havia vist i de seguida va ser esvalotat ; calia preparar el vestit de bany, lestovalloles, les ulleres de sol, els flotadors i una pilota. Quan vam arribar allà va obrir la portella i vacórrer fins l’aigua ; saltava pertot arreu, s’havia mullat abans de despullar-se ! Quina satisfacció deveure’l tan feliç ! Es va eixugar i es va posar la vestimenta adequada i va passar tota la diada tanaviat banyant-se com rodant-se en la sorra. Li havia posat crema solar però a aquest ritme era inùtili a la tarda estava vermell com un cranc ! No importava !Vaig dir : el recobriré d’una capa de cremai vet aquí !

De mica en mica el dia de la partença s’acostava i sentia que es tornava nerviós ; els seus pares lifaltaven però havia descobert una altra manera de viure i es complaïa aquí .Havíem comprat cafè, xocolata, taronges, formatges, flocs de patates, savó, xampú , una samarretade futbol i alguns regals per a la seva família i naturalment les fotos que havíem fet. Em semblavaque no havíem oblidat res, quan em va demanar : « sisplau, podríem anar a comprar plàtans, perquèels meus germans no n’han menjat mai ? « Llàgrimes van brollar dels meus ulls, el vaig abraçar ivam anar a comprar plàtans ! Hauria pogut pensar-hi ! Em sabia greu !

Sense cap mena de dubtes, aquesta estada va ser molt rica de descobertes per a tothom.Cadascú temia la sortida i efectivament fou difícil . Però havíem promès d’escriure’ns i és així comvam fer durant molts anys ; festes, aniversaris, viatges, tot era pretext per enviar cartes, fotos ipaquets.
El Francisc havia començat estudis superiors i nostra corespondència en patia fins el dia on es vaacabar. Cap enyorança ! Es la vida ! Teníem molt bons records i era el més important. De tant entant hi pensàvem, sovint en parlàvem sense cap amargor.

Fins aquest diumenge de Novembre tant assolellat, tan trànquil ! Algú va tocar a la porta i unaparella ens esperava a davant amb dos nens . No esperàven ningú i no sabíem qui era allà, quan vaigsentir « em reconeixeu, ? Sóc el Francisc ! « Llàgrimes, riures, abraçades, preguntes, tot esbarajava en un moment de pura felicitat . Després de tants anys trobàvem un home amb la sevadona i els seus fills.

Quina sorpresa tan agradable ! Ens va explicar que havia dit a la seva familia « quan tindrem lesprimeres vacances anirem a Tolosa » Es així com van arribar a casa nostra. Per sort, hi érem, i latrobada va ser possible . Ens va donar notícies de la seva família, havia acabat els estudisd’enginyer a Alemanya, això explicava el seu silenci i sobretot ens va anunciar que vivia i treballavaa Barcelona. Quina coïncidència ! Vaig parlar en català i els seus nens em responien ! Cal dir que siel romanès és llur llengua materna, parlen també el castellà , el francès i el català.En Francisc es recordava de la casa i volia ensenyar on dormia als nens. El menor detall li revenia ala memòria, la plaça del llit, el despatx on feia els deures, tot era ben clar en el seu cap i tenia moltde goig a compatir aquests records.

Vam passar un dia inoblidable i des de llavors vam tornar a escriure’ns o a trucar-nos.Com també, vam anar a casa seva a Barcelona i per a ell era com una revenja ; es veia que teniamolt de plaer a rebre’ns i per a nosaltres era un gran satifacció de veure el seu èxit. Durant dos diesens vam passejar en la ciutat, les rambles, Montjuic, el port, el Tibidabo, un veritable marató !El Francisc feia de guia i li agradava de fer-ho per a nosaltres. Estàvem encantats de veure’l així icaminàvem de bon grat !

El que crida més l’atenció en aquesta història és el seu reconeixement . Ens va confessar que elviatge a Tolosa a aquella època havia canviat la seva vida, havia aprofundit la seva coneixença de lallengua francesa i havia descobert coses noves per a ell i tot això li havia donat el gust de progressari per fi de triomfar. Mai no ha oblidat l’acolliment que li havíem reservat i la seva presència n’ eraun testimoni . Nosaltres tampoc no havíem oblidat els moments compartits i sabíem que tot tornavaa començar per la felicitat de tothom .

Aquesta diada va ser rica en emocions i tots estàvem segurs de viure un diumenge no solament assolellat sinó també particular.

Claudia Lacauste