El 80è aniversari de la Retirada…ahir no és tan lluny d’avui !

A finals de gener de 1939, quan Barcelona (el 26 de gener) va caure en mans del general Franco, en poquessetmanes, gairebé mig milió de refugiats espanyols van fugir del seu país cap a França, que semblava l’ύnicafugida possible per escapar de la barbàrie franquista. Un èxode massiu anomenat « la Retirada ».

Si França, va obrir la seva frontera als civils des del 28 de gener i després als soldats republicans (el 5 de febrer),aquests refugiats polítics van ser traslladats a camps improvisats on les condicions de vida van ser moltrudimentàries i difícils. A més, a la frontera les famílies les van separar quan arribaven junts : les dones, elsnens i les persones grans o amb ferides estaven dispersades a tota França. Mentrestant soldats i homes jovess’estaven a camps construïts en les platges del Rosselló (Argeles-sur-Mer, Le Barcarès o Saint Cyprien). A més amés, amb el temps, es van crear d’altres camps a l’entorn de Tolosa (Muret, Le Récébedou, Noé…), a l’ Ariege,el Tarn-et-Garonne i a l’Aude….

Tot això, l’escriptor Antonio Machado l’ explica amb molta emoció i veritat com va viure aquest exili : « Els fillsdels amos havien fugit cap a França, havien tingut por que les tropes franquistes els agafessin. Alguns creienque s’havien precipitat, ells eren fills de gent benestant. S’havien criat entre servents i gent d’església. Nomésen certs moments havien mostrat la seva simpatia pels partits d’esquerra i, com deia en Joan, el germà gran,amb això ja n’hi havia prou. Ara es trobaven a Portbou, tot dos enmig d’una colla de refugiats carregats defarcells i amb un dubte al cap que els paralitzava les cames : havien fet bé de marxar de casa ? què elsesperava per aquests mons de Déu ? » Quina premonició ! Efectivament, poques coses bones els esperaven!Tot va ser totalment improvisat a França ! Així, durant les primeres setmanes, els refugiats no tenien refugi. Latramuntana bufava molt fort i, si parava, plovia a bots i barrals. Era l’hivern. Tenien fred i buscaven bales depalla per dormir. Es van enterrar a la sorra per protegir-se. Van construir barraques de fusta i de xapa. No hihavia aigua potable. Sense parlar de la gana també. La sarna i els polls van envair els camps. Les epidèmies vanser devastadores i la mortalitat va ser molt important.

Poc preparada, França (terra dels drets humans…) no va ser gaire acollidora pels republicans espanyols i catalans. Però, era difícil per tots els pobles en aquesta època i a continuació va arribar la segona guerramundial. Aquest episodi ha marcat profundament França, sobretot el sud i la nostra regió d’ Occitània-Pirineus& Mediterrani. Pels 80 anys de Retirada s’ha planificat molts esdeveniments commemoratius o festius i homenatges a Occitània.

Personalment no vaig conèixer aquesta època. La meva família a Catalunya Nord no me n’ ha donat gaireexplicacions ; només paraules o breus contes, potser perqué l’han conegut i que fa mal de tornar a viureaquests temps dolorosos a prop de la segona guerra mundial i per desig d’oblidar.
Doncs, pel que fa a mi, la Retirada va ser més aviat dins llibres, conferències (l’extraordinari diari d’en JoséFerrer-Clavaguera, un refugiat català que va deixar un testimoni escrit dins 11 llibrets de la seva història deBarcelona, a Perpinyà fins a Muret) o pel-lícules (« La llum d’Elna »), i sobretot amb els ancians del Casal Catalàde Tolosa, molt bons contadors ! A través les seves històries interessantíssimes de refugiats, doloroses imentrestant divertides, en Pére o en Gerió obren una finestra sobre un període difícil amb prou detalls iemoció que falten als millors llibres d’ història.

També, una inoblidable visita guiada pels carrers més centrics de Tolosa amb l’ apassionada Elisa (“Volta TolosaRepublicana ») va donar sentit a tota aquesta franja de la història i va fer ressorgir llocs de Tolosa relacionatsamb la Retirada (Pont dels Catalans, Hospital de Varsovia, el moll de l’exili republicà..). Més enllà, a Argelès,vaig veure els monuments que marcaven l’entrada del camps i, a Rivesaltes, esteles que homenatjaven elsdesapareguts.

Per plantejar el tema de la memòria, avui què podem fer? Al meu parer, els joves han de mantenir la memòriaperquè els testimonis d’aquesta vida als camps desapareixen a poc a poc ; l’han de fer viure i adaptar-la alstemps moderns, que sigui una part de la història bona o dolenta. I tant, tenim deures ! La lliçó del temps passatés una lliçó per avui !

De cara a aquest aniversari de la Retirada no vull deixar el temps esborrar aquesta pàgina de la història !Desitjo compartir aquest episodi amb els meus fills d’una manera remarcable i, a més, un poc divertida pelsjoves. Una visita a Madrid, al museu de la Reina Sofía per contemplar l’obra de Picasso, Guernica, seria unamanera elegant i impressionant per celebrar aquesta època. Picasso, al 1937, just abans la Retirada, va fer mésamb un dibuix que tots els escrits polítics i tots els discursos del món per denunciar la guerra i retre unhomenatge universal sempre d’actualitat.

Com deia la meva iaia « Nena, el món és una roda que gira sense parar ! i coses tornen aparèixer… ». Per cert,amb els refugiats polítics i econòmics de l’Africa travessant el mar Mediterrani i arribant a Europa, sembla queavui aquesta roda, ja hagi fet una volta….oi?

Claudine SERRADEIL-LE GAL