Què en penses, Roc? – Segon premi del Concurs de Narrativa de Sant Jordi 2020

Has vist, Roc, és la mateixa garsa que vam veure ahir! Potser que ara vindrà cada dia! ; ja s’acosta sense por!

Que estrany, en poc temps, sembla que hagim canviat de barri o de poble, fins i tot. No sentim ni un avió, te n’ has adonat? Ni pràcticament cap cotxe. Els ocells s’han emparat dels jardins, de les places, de les teulades, dels carrers, … Se senten cantar de quasevol raconet de la nostra vila. Ells, no deuen pas entendre el que passa, encara menys que nosaltres!

Saps, Roc, em sap greu que la Bea no pugui gaudir d’aquesta “pausa” (li ho direm així) Què hi farem! Ja saps que hem vaig casar amb una dona meravellosa, però tossuda com un ruc. Li hauria sortit el xarampió (potser més hauria valgut!) si no hagués pogut anar a veure el nen! Com si el nen no fos prou grandet i llest per espavilar-se sol. Això que vaig fer-ho tot per fer-li entendre la raó, em vaig escarrassar a explicar-li que parlàven d’aquest “virus” desconegut com una real amenaça, no pas com un grip senzill. A més a més, alguns països ja havien començat a reduïr vols. Ca! Ella, a la seva! Doncs ja veus, Roc, ha passat el que havia de passar, nosaltres aquí i la Bea i en Lluc, a l’altra punta del món! I no serà perque no ho hagi provat tot per poder tornar a casa, però res a fer, presonera! Cap mitjà de transport!

No em miris amb aquests ullets, Roc, que no els passa res , estan bé! Vage, com nosaltres: confinats! El tot és que no caiguin malalts. No vull ni pensar-hi. D’aquesta feta, sortiran mé amics que mai, mare i fill, ja ho veuràs. Els voldria veure per un foradet…entre altres coses, deuen fer una cura de lectura; ni l’un ni l’altre veuen el temps passar quan agafen un llibre…He d’admetre que potser em sento una mica més assossegat de saber el ganàpia del nostre fill acompanyat, en aquest període de crisi.

La natura està preciosa, és cert. Ens diu que pot viure sense nosaltres (i millor!), però nosaltres no podem viure sense ella! Els animalons se l’han tornat a fer seva! Tot és harmonia, tots cohabiten docilment, conills, llangardaixos, coloms, pit-roigs, orenetes, insectes, cuques, pardals, …Tenim el jardí ben poblat! De bon matí ja em desperta una piuladissa al costat mateix de la finestra. A tu també, oi, Roc, et fan estar a l’aguait totes aquestes bestioles!

No obstant, hi ha un gran contrast entre aquesta pau , mai vista, i la tristesa que engendra aquesta situació. Aquest mateix silenci que ens convida a la reflexió, ens intimida, ens angoixa, ens fa por. Aquesta buidor dels carrers, que ens permet (sempre per força major) de moure’ns fàcilment, ens immobilitza. L’absència de treball, reposa, però alhora ens indigna, ens empobreix. I l’allunyament dels éssers que estimem, es fa insuportable! Es un moment surrealista, el que vivim .

D’on ha sortit aquest malaït Covid 19? Qui l’ha inventat? On ha estat creat? I per què fer-ne ? Què és aquest consagrat Coronavirus que ha paralitzat el món? Vols dir qué hi ha hagut algú capaç de generar, amb coneixement de causa, tot aquest cataclisme? No, Roc, no tinguis por, no m’enfado; però em desespero, em cohibeixo; em sento tan impotent!!

I, no obstant, no tinc cap dret de queixar-me. Oh, no! Em considero privilegiat. Som privilegiats, Roc!! Tenim un espai verd, i (gràcies a tu) podem sortir a passejar (ah, t’he enxampat! Has mogut les orelles!! Sortirem una mica més tard); tenim el que cal per alimentar-nos i ningú no està malalt, això val tot l’or del món! Tot i així, estic trist, afligit, commogut de pensar en tantes i tantes persones que viuen en condicions precàries; en éssers que comparteixen espais reduïts; de pensar en persones que es fan maltractar per les seves parelles, més encara que setmanes enrera; de pensar en aquells adolescents que ara més que mai abusen del pares febles , ja vençuts. I no parlem de les moltes famílies que tenen malalts a casa!

I com vols, Roc, que no em senti pertorbat i trastornat si les informacions i els reportatges ens detallen calamitats al llarg de la jornada: avis que pateixen i moren sols, famílies que no saben on ha anat el cos d’algun dels seus membres; dones que han de parir o no saben si estaran admeses a l’hospital; malalts cardíacs o amb greus problemes de salut que es troben en habitacles exigus, perquè les urgències estan saturades,….. I no parlem del personal sanitari!!! Extenuat! No compta les hores , ni la feina , ni es pot entretenir a examinar les condicions de treball, sinó fugiria! Són tots ells els nostres Herois (amb una “H” majúscula!). Aquests professionals resisteixen, busquen solucions, improvisen si cal , però no ens abandonen. Amb la seva endurança i paciència, ens salven! Els hi mostrem gratitud, cada vespre, amb els nostres aplaudiments!! Pobres! I això que ningú els ha escoltat , o al menys aquells que ho havien de fer, quan manifestaven per demanar millors condicions de treball, més personal als hospitals, sous menys precaris i altres peticions per reformar el sistema sanitari. Com la vida és curiosa; sovint dóna un tomb inesperat!

Ai, Roc, ets un petit amor! M’escoltes amb tanta atenció, que gairebé em fas oblidar que estic en ple monòleg!! Ets el meu auditor!! En Lluc va ser molt assenyat i categòric a l’hora d’escollir-te; i això que era menut! La noia de la gossera va insistir per fer-lo canviar d’idea. Li va presentar un Fox Terrier i un Pinscher; també tenien un Ratoner mallorquí; però ell ja no l’escoltava, et volia a tu i prou! La cuidadora li digué: “els gossos d’atura catalans sempre són més útils als pastors…!” La seva resposta la va deixar sense paraula: “tranqui.la, jo me l’estimaré tant com se’l pugui estimar un pastor”!

Tot plegat, Roc, i continuant amb la meva reflexió, aquesta pandèmia es debilitarà! Si som valents i ens quedem a casa, si seguim al peu de la lletra totes les consignes, potser vencerem un dia el virus, ens desconfinaran i a poc a poc reconquerirem les nostres vides, aquelles que vam deixar enrera fa uns mesos….Vols dir que les recuperarem intactes, tal com eren abans? Potser ens sentirem més madurs, més sensats? Tal vegada aquest “parèntisi” en el temps ens ajudi a ser més generosos, més humans, més indulgents, també menys inflexibles i egoistes. En tornar al nostre quotidià, ens caldrà mantenir la memòria llarga per no oblidar mai més que hem patit, que hem trobat una mà amiga quan volíem caure, que hem descobert uns veïns encantadors, que hem trobat molt a faltar la família, que ens hem trobat una mica perduts i que no han estat especialment els diners els qui ens han sostingut.

Que el virus no s’endugui els nous sentiments que ha fet nèixer en nosaltres! Si ens ha capgirat la nostra escala de valors, no ens capfiquem per posar-hi ordre ; potser ja tocava revisar-la!

I si , malhauradament, en un futur llunyà (espero!) , els nostres “herois” haguessin de baixar al carrer, calcem-nos les espardenyes i caminem amb ells!!