Rere el dia i la nit

Mentre avança cap a la porta comprova que del món nomes n’ha canviat l’hora.Va tranquil·la. De fet, fins i tot la provisió de temps de què gaudeix es totalment inhabitual i contrasta amb la intranquil·litat amb què acostuma a dotar lesprimeres passes de cada matí.

Adorm el mòbil i es mira: sota la gavardina semillarga, camisa blanca amb una fina tira negra que ressegueix els plecs dels canells i el coll anglès. Suau, gairebé mussolina, li escau tant estèticament com se li adapta al cos; la camisa perfecta, l’estrella del rock de l’armari que, cada cop que se la posa, fa vibrar el mirall sense importar gaire de què s’acompanya. Avui toca en conjunt i al baix s’hiposa els pantalons cigarette negres que a vegades li fan la guitza, però quearrodoneixen una composició personal, entre una cosa i l’altra, enquadradaentre el barret d’ala ampla i les sabates alçades de talons incipients.El llarg mirall, en resum, li retorna una imatge molt encertada i nomésdiscrepant en el pèl, heterodox, que no ha considerat oportú oferir-li unaexcepcional treva en un dia com avui. En tot cas no és res insalvable: un parell otres de pentinades, barret degudament reposat i llesta, es sent preparada pertractar el dia. Pren el pom de la porta, s’omple els pulmons, baixa el pom isospira.

Sospira, barret en mà, en tancar la porta. La clau a l’altra mà, la dreta, s’encaixadins la tancadura i gira per segellar el dia que ja s’acaba fora de les parets del’estudi. Se’n desprèn de les restes d’aire retingut, rebullida per una jornada que,per bé que ha estat físicament fatigant, més ho ha estat en el terreny emocionalper la lluita que cada dia li cal per mantenir-se davant dels ulls aliens.Admira a la Matilde, sempre despreocupada, independent de tot, de cap lligamque li condicioni els dies. Bé, almenys ella no li coneix, no sap si té parella, ungermà problemàtic,… Almenys ella no ho deixa veure i sembla que la sevafortalesa és l’autonomia amb què llisquen els seus ulls, la seva robadesconsideradament escollida, el gest indeliberat.

El barret mig nyaufat sobre la tauleta i la gavardina sobre els llençols; botonsavall. El primer botó no vol passar pel forat, no ho vol, i li cal entretenir-s’hidelicadament perquè, avui, ja en té prou de sapastreries. El dia, matusser, haarrencat amb l’ajornament de la reunió amb en Robert. El cap del departamentde Metodologia de les Ciències Socials, Robert Solsona, l’havia citada al seudespatx per acabar de parlar sobre les qüestions de contingut de la beca deMàster a què optava pel curs vinent.

Els tres darrers dies, des de divendres tarda fins ahir, els ha passat preparant-se:imaginant la trobada, esquematitzant informació, calculant les respostes iassajant, un cop i un altre, i un altre,… incomptables cops, el to. El to de la sevaveu, el to dels seus plantejaments, el to de la seva projecció, el to com havia depresentar-se davant la possibilitat. D’aquí i d’allà esgratinyant i acumulantconfiança: dels esquemes, de les amistats, de lectures gastades que reforçaven laseva autoestima… I si bé tot això havia funcionat i s’ha llevat confiada idescansada, catorze hores desprès del missatge, una hora desprès de lareassignació i a tretze de la nova hora proposada, ara, s’ha esvanit tota seguretatguanyada. Ja no es sent els arguments.

Segurament sí, al Solsona se li deu haver presentat alguna dificultat per la qual,de conèixer-la, ella mateixa justificaria sobradament un canvi deplans necessari… però fer-ho d’aquesta manera, tant tant de sobte i amb unmissatge tant escarit, d’una frase freda fredíssima, li dol.Desperta el mòbil i rellegeix el correu amb què li ha reassignat la reunió mentredesfà el tercer botó. Escàs, buit de compromís, llunyà, reblant el mateix clau.

La resta del dia ha marxat normalment: treballs feixucs durant el mati, tupper enmà al migdia, treballs avorrívols durant la tarda, les compres d’emergència alvespre i dolor lumbar pujant les escales del final de dia. Només els ulls despertsde l’Isaac li esbandeix la mirada i descarrega el rostre. No hi ha parlat mai gaire,però tanmateix tot el que pot veure-li o dir-ne li plau. La mirada i el somriure, laconfiança, la facilitat, l’entesa, zen, zen, respiració suau, perfum profund. Precís com l’ombra d’uns dits llevant l’ombra d’un pèl desprès.Al cedir l’últim botó de la camissa se la treu i la jaqueix sobre la cadira, quequeda pengim-penjam amb el coll aquí i una mànega allà mentre l’altrabalandreja a ran de terra. Els pantalons cigarette també, fora, i tot pes de roba,amb el desgast acumulat, també, tot, i un cop nua tanca la finestra i llisca la cortina de peça única, d’esquerra a dreta.
Té un moment de dubte: l’ordinador, el sopar, la roba bruta, trucar a casa, lacompra sobre la taula, les gestions del departament i els missatges per contestar.Es decanta per anar al vàter a fer pipi, i entretant, asseguda a la tassa, memora la conversa que ha acompanyat el dinar. Una desconeguda vinguda amb ellesde mà de la Matilde que venia de no es sap ben bé d’on però que era de l’Uruguai. Tu en saps res, de l’Uruguai? Doncs ella sortia d’allà. Segons ella, mitjons curts color rosa, hom podia viure desacomplexadament sense compromisos ni lligams. Segons la seva experiència, roba desaparellada i tall ☮al pèl, podia viure sense preveure i sense dotació econòmica concreta. Com un subratllador de color blanc.
Duia la roba desgastada, els ulls trapelles i la carn magra. En canvi era tantabundant en desimboltura i espontaneïtat, que fa pensar a l’Amèlia -i envejar, fins i tot- en la contraposició absoluta d’essències, entre les raons que ella espresenta i les que la noia oriental els vindicava.

Es veu a ella mateixa atrapada en el reflex d’aquells mitjons curts de color rosa… quina incertesa l’assalta? Del dia a la nit només hi va un minut, però tot d’una l’Amèlia perd lesreferències i es troba confosa, no sabria dir-nos on situa ella aquest minutperdut ni tampoc on el situen els altres. En realitat mai ho ha sabut, se’n adona,i pensa que segurament és una d’aquelles coses que hauria de saber per ser unapersona de profit, una d’aquelles coses que segurament pocs saben, però que elsque en saben ho saben quan ho han de saber.

Quan se’n adona, ha acabat de fer pipí i es troba que ha perdut l’oremus divagant entre la cançó i els pensaments

Ara és hora de fer el sopar i atendre les restes del dia que encara la reclamen, i,en canvi, la nit no fa més que començar. Perquè ignorar-la, perquè deixar-lainjustament en blanc? Perquè mai té temps per dedicar-se a les horesanatematitzades que resten prohibides de vida? Perquè les hores ennoblides sónfarcides de protocol?

Alhora que es pregunta respon els missatges i encén l’ordinador per entrar a laintranet del departament mentre esbufega una respiració de serrells pesucs.De fons, ja al llit, intenta reprendre el fil, però la fatiga i els veïns no la deixendormir. De fons, de l’altra banda de la paret, canten en una llengua diferent queintenta i no arriba a comprendre, i li sap greu perquè ja és al llit i no sap si val lapena llevar-se per apuntar les poques paraules que li sembla copsar.

“…detràs la nuèit
L’orient penèca
Lo matin per ailà s’i pèrd
Fòra mentida
Falsa aparéncia
Lo temps desliura cada sens…”

Benjamí Batlle Pestaña