L’Elisenda i el Viatge de les Paraules

Ella, l’Elisenda. Quinze anys sobre la trajectòria ondulada dela temporalitat.

Ella que havia posat a la seva realitat el somni com adestinació.

Estava situada aquí com a una incongruència, unaestranyesa, una insignificança, un espantallhumà esglaiador,per error, per desgràcia a Nores just enmig d’enlloc, terra deres, de precipicis. Aquest enlloc que era buit, que figuravacom a lletjor, sense consistència, desproveït d’aquest petitbrindilló d’humanitat amb gent que no era gent.Senzillament, petxines buides, que estaven curulles demaldats, coses desagradables, villanies, regalimant de veristan horriblement revelats, vomitats que amagats;manipuladors que funcionaven estupidament, sense cervell,sense desvetllament, zombifiats de comprensions sinceres ide reflexions il·luminades. Eren els adeptes -campionsfracassats – a l’eloqüència fraudulosa, irrespectuosos, quemaltraven les paraules, desviant-les del seu veritablellenguatge. Havia crescut- ella l’Elisenda- in crescendo, sola,sensible, omplerta de somnis, de sentiments, d’aspiracionsdins la solitud gegantíssima de totes les seves esferes, a lavegada fràgil i forta, dura i dolça dins aquest monstruósterritori usurpador, espaialitzat a la robòtica d’aquest fredabrigat dels gels els més tallants, dins aquesta arenaamenaçadora, devorant, on no hi havia cap lloc per totesaquestes coses que vivien, vibraven dins d’ella, somrients,lleugeres, amb belleses infinites lliures com l’aire. S’haviaconstruïda amb els seus somnis, d’amagat, d’alló ímplicits,amb les seves ressonàncies, volent no caure en la raonància.S’havia, de fet educada, tota sola. Aquí, estava prohibida deparlar per de veritat. Només permès de callar-se. Lesparaules no podien ser a cel obert, en e-sentit. Ni parlar-ned’existir en identitat pròpia. Ella i ells no podien ser a ple dia.Només vivia, ella en nit; només regnaven, ells en fosc, peròposicionats com a amos en el continent interior. Dinsaquesta austeritat malevolent estava lletjamentbombardejada de fora. No possible el llenguatge fontnaturalment expulsat; ni comunicat en paraules, en escrit.Només agafats, l’Elisenda i aquest petit poble d’escriptura ide paraula; assessinats de l’exterior. Aquí, eren,protagonitzaven com a ogres tan freds, evolucionant en lesseves composicions fastigoses, repugnants, xocants en totesles seves conjuntures, molt bé desencantats. No hi havia llocpel veritable. Només el fals.

Ella, l’Elisenda tenia aquesta herència del tot, aquestllenguatge del tot però, estava callat. No podia fer-lo anar alvent. Llavors, l’amagava, el reprimia. I, ella es censurava nodes d’endins. Volien volar-li tot tots aquests horribles; notenia els cops sino tots els altres, gegants de talla. Però,patia, patia, vessava llàgrimes importants, ni parlar-ne pervestir els cocodrils. Resistia malgrat tot amb les sevesarmes. No podia parlar perquè no entenien res. Llavors,aprovà la resiliència com a una gran: havia fet aquest petitclic, aquest esforç que la feia fer un tomb cap a aquest espaion la pràctica de la superació de si mateixa, la cultura de lajoia estaven be vistes dins aquest territori on hi feia millorviure; doncs, hi quedava encimbellada molt protegida,deslliurada d’aquesta Adversitat. Però, estava tan sola,sense cap consol, sense cap senyal d’humanitat i no podiaviure sense tendresa, aquesta riquesa que esborra els mals ique fa viure les paraules. Algun dia, un viatger evanescent,molt bo, que semblava com a un petit al·licient representat,molt missatger li allargà un objecte: aquest llibre queolorava l’espai de les paraules. Un Gran Camí, una paraula,una Escriptura; l’Elisenda l’obrí, i s’adonà que nomésportava les empremtes de les paraules, aquestes traceslletrades, paginades, encasellades, aquestes petjades.Cadascuna estava desproveïda de la seva fluorescència, dela seva immensitat d’ella mateixa, de la seva identitat, lalletra. N’hi havia només el seu marc. Només les lletresexistien pel contorn, un record, una marca, unenquadrament, un buit, un relleu, aquest signe, aquestsenyal. Aleshores, es sentí fortament missionera solidària derestablir aquest ordre del llenguatge molt en paraules. I amés, algun dia, es digué que no mereixia -massa- aixó; ja novolia ser el desfogament de tots aquests estúpids sensesensatesa. Decidí agafar rebel·lió a la seva muntura,captivar un enrabiament d’esforç guerrer pacífic, deixaraquestes criatures monstruoses de l’esglai; acabat elterritori dels mals.

Benvingut el de les paraules en conquesta. Ser en fi peranar-se’n a veure el món. Anava a poder vibrar ambles seves significances. l’Elisenda tenia una espina al cor,llavors, en fulgurança, cremant, marxà a buscar-les aquestscaràcters, aquestes petites construccions, expressions, leslletres, aquestes ossamentes nodrisses i significantes lesquals, una vegada lligades, enllaçades, reunides en la joiapermetrien fer vibrar al món els seus Grans Amics, lesparaules. Aquests últims estaven fortament enllaçats al seuorigen, aquestes criatures vitals, les lletres per crear el seullenguatge i donar-li llum verda, calar-li foc, focs artificials.I tots aquests habitants de Nores eren tan pesats de lesseves estupideses, ridículs, falsaris i desastrosos, que noestaven capaços de córrer-li rere, de dur batalla per atraparla.Només escopien insultes, només li predicaven desgràcia.Llavors, ja que es sentia forta, armada, amb els seus valors ialguns poders psíquics, l’Elisenda a qui li agradava malgrattot les boniques paraules, enrabiada els proclamà ambaquesta actitud graciosa apuntada de noblesa, amb un petitaire espontàni desvergonyit irreprimible, però no abrigatamb amor, secsejada per una batzegada lletja i odiosa(després de tot, no era perfecta): ‘‘ Hola, els horribles, hola,els poca-solta ! podriu dins els baffons.’’ Així, despietada eindiferent, els desencebava aquests pobres malèfics,sofistes, usurpadors desagregant-los en representacionsesquelètiques, en formes desarticulades, inestètiques,expulsades i molt afortunadament desaparegudes pel seumés gran respir saludable del seu camp magnètic, del seucamp de mira arnat i del seu camp de vida.

L’Elisenda assumia amb orgull la seva escapada bella, laseva pujada estrepitosa. Teixia el seu viatge, a l’encontre deles Paraules- aquestes precioses perles de cultura, aquestspetits gegants, tresors de vida, recorreguts en flors- com unaobra creativa, artesanal, artística, musical, conmovedora.Inicià la recerca de totes aquestes lletres, -a l’unitat iassemblades dins aquesta suma 26 per construïr tota unaidentitat- acompanyada i vinculada a aquest llibre entre lesmans dins la seva motxilla, inacabat amb les seves pecesabsents, només paginat en traces lletrades.

Amb la A, aquesta primera, tan iniciada en la seva posicióoriginal i en totes les seves esferes, decidí, connectada a leseva més gran aspiració, al seu més gran somni, de fer-neels seus tres últims crescendo: la seva última recerca,després de la seva troballa trobada, i la seva destinació final.Seguia el seu camí, jovial, entusiast, amb aquest desigintens de trobar aquest segon element, la B; la bellesa era elseu far, el seu corrent portador, aureolada tan intensa,arrelada, alada i dins una instantaneitat flaixada ial·lucinada. Llavors, es digué que no estava lluny al més aprop, i només havia d’obrir els ulls, posar una mirada moltprovidencial, alerta, clar, oberta, desvetlada, desperta sobreel fora de i l’interior; molt providencial mirava alhora el cel ila terra i véu la flor tan estètica, artística i sensual: a penes,la fregà i aquesta tan sensitiva es desvelà com a unameravella, tan empàtica i sensitiva; elegí la trancendènciacom a remei i es transformà en aquesta celebració, aquestaexpressió animada de la lletra B: la bellesa. I per la mà del’Elisenda, la lletra s’assegué en el seu lloc en aquest puzzledidàctic. La noia plasmava ganes de córrer, lleugera; essentia viva, alegrada de músiques, plena de renaixements,gratitud i així empenyada a agafar la lletra C: s’apoderàd’una visualització creativa que la dugué espontaniamentcap a un arravatament verbalitzat, poetitzat: ‘‘Amunt, en elcamí màgic, voleu petit cor, petita clau, petita canço sobre elmaco petit unicorn encantat…’’ de seguida, un ocell xiuladordel paradís, emocionat li portà, amb molt gràcia, agafat enel seu bec, la C. I aquesta última contactà físicament la sevatraça, on havia d’estar. L’Elisenda agafava en aventura, enmoviment el seu recorregut creatiu, amb la seva petitaintrepidesa audaç que l’empenyava a creure en la vida, enella mateixa, als seus somnis, a tots els possibles; zorroescafemenina heroïna, res podia aturar-la en la seva carburaciófulgurent e intensa. Volia encendre aquest altre element, laD. Així, es deia, camí anant, on vaig a poder tenir una cita amb ella ?

I, de seguida, es posà com a una caricia sobre la seva galtauna palleta d’inspiració, i la mirava, aquí, aquesta lletraexpressar-se en els eu petit tros de pradaria audiovisual delseu cap, manifestar-se en nombrosos paisatges, períodes dela vida real de vida, de ganes. Era com a una petita meitatfantasiosa, atrevida, mestissada, que adorava reunir lesdiversitats ja que era alhora dreta i corba, omplerta de laseva incompletud.
Com era natural i bonica ! Ara feia, en versió multiplicadaD,D,D,D mimètica de la seva forma, però, fent malabarismesen les dissemblances; emocionant ! Com a una granacomplia la roda del destí i així com a una correspondància,en aquest petit tros de sorra, tan bé posat que li estavaconfiat davant d’ella, trià un pal, en féu un llapiscentellejant, molt ric d’expressions i dibuixà aquests algunsdestins: el d’aquesta nena que havia donat una pedra en cora aquest vell senyor tan triste d’haver perdut la sevaestimada; alça, hi havia també, el d’aquest pallasso mag,tan bromista que encenia els ulls de la gent; el d’aquestapetita cornella ferida que havia trobat refugi dins els braçosd’aquesta dona cega i que havia esdevingut els seus ulls . Lalletra D estava tan contenta de veure’s en tots aquestspaisatges que es posà en els cabells de l’Elisenda,acompanyada de la lletra I, amb la qual s’haviaamorosament combinat en ID; i ambdues, semprévinculades, de moment s’havien separat per retornar al seuespai reservat, just enmig de la pagina.En aquest moment adornat del seu recorregut estrellat,l’Elisenda, omplerta d’ella mateixa, reneixent, elevada dinsla seva naturalitat, la més extensible, galacticamentesperant, s’embalà imaginar-les, visualitzar-les dins unaconfiguració realista acomplerta , totes, les paraules -felicesd’ésser- exponencials, lliures, atrevides, màgiques, vives,senzilles, salvatges, gandules, gracioses, flocs, funàmbuls,malabaristes, rodamons, combatents, valerosses, polígames,musculoses, contemplatives, fidels, autèntiques, seductoresd’interaccions, encenedores ensiluetades d’històries,piròmanes genials de la coneixença. Adoraven entrecreuarse,artistes i jugadores, s’abraçaven, dolces com a imatges,inflades, angèliques i divines. Llavors, per fer-les vibrar, lesconstruïa escriptures, les pulsava dins combinacionsarriscades, afectuoses, sense por ni cap mesures, ni límits,expressions focs artificials; elles, s’extasiaven confiadessense restriccions: es sabien, protegides, recolzades,amanyagades i estimades! La temporalitat ja no acceptavala seva versió restrictiva, collidora d’una envergadura; tot espassava dins l’acceleració cap a la intensitat; l’Elisenda esposava mediadora entre les lletres que s’interpel·laven adistància en totes postures i les paraules que ella mateixapronunciava, en farandola: camí, cor, clau, català,coneixença, confiança, canço, correspondència, connectar,comunicar, culminació…

La C sortí de la terra, volcànica, creativa, i féu un botobedient peró necessari cap a la casella traça.Caram, la H, l’Elisenda la mirava tan inspirada i es llançàcom a un llampec guspira per agafar l’Horitzó. Seguia el seucamí, portant-li bon rumb; travessia terres de color i feiaescala marina on s’encantava a jugar amb les estrelles demar electritzades, fent-les ballar sobre les ones, al so desuaus venes literàries oceanes. Convidà aquest peix llororosa i blau- reperat audaç que efectuava alguns botsartístics i bombolles, gran seductor afortunat d’aquesta bellagavina- per dur-la-hi sobre aquesta línia rítmica animadaencensada desitjada amb aquesta força musical desbordant.Contant-li com un petit boig els flots ple d’imatges, lapropulsava en el seu vaixell nedador; i ella veient la siluetaafable de l’horitzó, sentí la pujada embriagadora i aixídonava exce-ll- a la combinació verbal conjugada: amarava,aterrava, emprenia el vol, s’enlairava; ell, aquest gran Infinit,la deixava lliure fer el que volia sobre el seu filamentradiant; com a intercanvi li prometí la transa culta somrientde les paraules sobre la seva bella garlanda parpellejant. IAquest, li oferí la seva representació grafica H.Viatja, viatja, l’Elisenda cap al paradís li cridava, l’universcantant. ELS estimava els seus somnis, l’Elisenda, sensefluixejar i afluixar, amb les paraules que imaginava com apetites cuques de llum voladores; junts, construïrenestructures fràstiques poètiques d’esperança, temàtiques alsaccents de saviesa; en una rialla, en desengantxà una a laqual l’element F, amagat, fantasmàtic, sense llenguatge,dins un cau, envoltat d’aquesta hivernació hivernalprimaveral extensiva no pogué resistir: ‘‘ Quina familiaritatmés fantàstica de fer festejar les faccions de la felicitat afavor de les floretes i dels fortnoms! ’’; Llavors, ell, aquestelemental misteriós agafà embranzida i donà una empentaper unir-se als festeigs imaginatius i terrenal del seu espaide comunicació, arellat amb la seva empremta.

I una idea de lleugeresa li passí pel cap i doncs li travessàl’espèrit, aleshores, creà una escala vegetal i pujà asseure’s,flotant, als núvols sobre un núvol, sobre aquesta petitaconsagració molta tova com un petit coixí molt de tendreses:pensativa i reflexionant, mirava dins el seu cap la petitanena que era, petita cosa molta fràgil, idonia, somiadora isomrient…i albirà, en màgia en via d’alliberament al món elpaisatge missatger real, viu d’una petita ciutat molt vestidade rosa, amb la seva ressonància nominal en T, tan culturalfestiva, visual, fragançada, sonora, tàctil. Era tan Bella ambles seves roses roses; parlava en pètals vibrant i alats;llavors, s’envolà com a una libèl·lula i es posà, moltprecisament, molta expressada en rialles en ple d’aquestesroses per jugar amb aquest petit nen, posat i desxifrat com aun regal, molt bonic, reconegut i adorat. Estaven aquí,il·luminats i realitzats, aquests dos petits del patí dels Grans,petits artistes, petits poetes, asseguts amb una camadamunt de l’altra, juguant amb les flors – dues d’ellesposades de relleu com a reines, la rosa vermella i la rosarosa, juntes-; aquestes dues criatures somrient, vinculadesamb força es Xiuxiuejaven tots els petits secrets del món;tan pròximes, es miraven amb els ulls espurnejants, a l’una,de tot cor amb la boca en cor, s’oferien petons vellutats, xocolaters i s’oferien dins d’unaescriptura autèntica petites enormitats, les belles paraulesque porten allà dalt ‘‘Ets bonica’’, ‘‘Ets maco’’, ‘‘T’ESTIMO’’+ ‘‘T’ESTIMO’’. I amb les seves petites mans juntes com apetits sols es connectaven, tan bònics, l’ú a l’altre, petitgermà, petita germana, animes germanes i ambdós tan béinfusats; esdevenien dos petits territoris encesos, sota l’ullbenevolent iniciat i sagaç del flamenc rosa enviat, de bonaaverany, per la feliç avinentesa. I just enmig d’aquestaefervescència floral, els ocells ciutadans emotius, sensitiusde molt a prop de les seves plomes d’aquest espectacle algust dels cors ploraven llàgrimes adornades amb perles depetites cançons. La R, fortament sacsetjada d’aquestbenaurat tragí amorosament posicionat sorgeixí, brostantcom a una font de joia. Quin hàlit ! Quines Ressonàncies !L’Elisenda, la petita noia, convidà la seva versió elèctrica iels seus dits de fada, actors, excel·lents paisatgistesconnectors que l’endollaren a una propulsió polar per posarpeu al continent dels gels, on bescanviava perles de culturaamb el poble pingüí austral contra algunes classes denatació en imersió nevera . Aleshores, un bebe pingüímaliciós, mag s’arrapí com una petita cosa ofrena al’Elisenda per donar-li un ou. No volia en absolut veureaquest nou petit germà construïr-s’hi, i contorcionista derealitat en féu sorgir la lletra E.

L’Elisenda s’havia otorgat un petit descans merescut dins elsbraços d’un baobab i un somni premonitori molt constel·latd’esquitxades lluents l’havia travessat: véu el desert ialgunes siluetes lletrades; practicà l’imersió radient per obrirla porta dels sorrals. Evidentment, intuïtiva hi trobà leslletres G,H,J,K,N,O en recerca de l’espai absent d’ellsmateixos: havien seguit la T per una vivència ioga -nòmadaactitud-, que havia coronat la seva originalitat posant-se dinsuna positura invertida per sentir millor la terra, la sevaantena apuntada cap al cel. L’Elisenda els acompanyàdesprés d’aquesta experimentació evolutiva per fusionar-seamb la seva empremta lletrada reservada.

En un moment clau dins del seu cap, L’Elisenda es sentíl’ànima d’una petita índia, doncs tornà a trobar-se ambaquest petit poble molt de riqueses, d’ensenyaments.S’encantava pel reencontre del seu nom, Petita Lluna, de laseva túnica, la seva cinta de plomes i dels seus petitsmocassins, aquests enrotllats dins de l’aventura a gransgambades per a trepitjar amb respecte la terra delsAscendents Iniciadors i protegir l’herència natural, cultural iespiritual, difondre i transmetre. El seu tipi decorat de signesmissatgers es presentava molt maco, com un gran barretposat sobre el rostre de l’univers. Besava el seu petit tòtem,petita criatura mítica expressiva de llenguatges on hi haviainscrit identitat/ espèrit de les paraules/màgia/encant/visions. El vespre, on la lluna ballavaamb les estrelles, ella, amb el Gran Cap, Ull de falcó i elshabitants, al voltant d’un gran foc, feien ballar els avatars deles paraules, i tothom entrava en transa, les flames també.Al matí, guiada i embalsamada per un impuls vitalitzant,marxava allà, sobre la muntanya per veure l’àguila, ocellmajestuós espiritual que la duia fer una volta aerianaventilada a dalt del món per hi veure més alt, més lluny,més clar i donar-li alguns consells estel·lars defuncionament.

Li agradava també anar amb Ull de Falcó dins la petitacabana wikiup on hi havia el calor, el molt negre però on feiallum; podien viatjar, trobar-se amb els missatges, elssecrets, els somnis, els animals totem, els valors, l’ànima,esdevenir petits visionaris de Fortuna, i a més, la lletra Sbaixà del cel i xiuxiuejà dues revelacions: Saviesa i Somnis.Genial per enlairar les aspiracions i elevar-se! pensavaobertament. -volem, volem, encara, encara…sempré -G –INSPIRADA, durant tot el seu recorregut pel FIL DE SIMATEIXA, inscrit sobre un bell Fil de seda, preciós que voliaabsoludament brodar endins de tota la seva marxa, lesseves recerques, e Inspirada per les aigües dolces, l’Elisendadecidí d’anar-se’n a xipollejar al riu per fer glòbuls esfèricsamb les paraules. I, sorpresa, hi trobí la Z, sempré tan enzelosa,aquí exposada com a una inconveniència aquàtica,que pintava la més expressiva flotació pallassesca,inventant-se marinera de les aigües no tormentades,circumstancial, oportunista, protagonitzant com a unafunàmbula elemental abecedari. Al zènit, es creia aquesta, zigzaguejadora creativa, petita impertinent lletrada !finalment, seduïda per la seva petita boGeria, ella, també esposà a teatralitzar algunes gracioses entremaliadures, dueso tres fantasmagòries, excentricitats llunàtiques, burlesquesi potencialitzà com a súmmum algunes petites intensitats decos i d’espèrit.

L’Elisenda es convidà a posar les veles cap a una novacreació audiovisual seva, animada d’aquesta petita coma derecepció clarivident i d’aquest pinzell audio missatger:Creure. Estava posada una petita perspectiva de l’espaiconsistent d’una eventualitat previsible…lluminosa. Seguíaquesta previsió d’acostament cap a un indret molt especialfet de tranquilitat, d’aquestat Tranquilitat …Féu l’ullet, i ambles seves ganes d’aire i que no mancava d’aire, creà un estel, aquest ptit objecte molt bònic que se n’anava els cabells alvent cap al cel; aquest petit estel en forma de papallona; erauna figura d’acrobàcia molt en meravella que havia triat laseva petita finestra de vol i l’Elisenda li deia:’’petita cosaenvola-nos, vés-hi; anem-hi!’; i sentia que amb aquestapetita cosa voletejant lleugera joiosa tan cruixint, podriencelebrar aviat una bella petita festa, palletada d’esperança,felicitat i danses… Ambdós, lleugers, convidats per l’ala delvent oportú, seguien la portança, arrossegats cap al cim. Iupi! una porta, sense clau, només en forma de cor. L’Elisendal’obrí, amb els seus ptits dits de fada: Enhorabona,benvinguda, tu,li deia la pau, a ella l’Elisenda que sempréhavia volgut, sabut guardar el seu cor de nena, s’hi aferravaen música . I la FE. I albirava, allà, aquí, molt a prop en lapradaria suau aquesta Eminència, el català, el valerós, Elque no mancava d’aire des de la nit dels temps, aquestGegant, aquest cavaller de llum que havia vist l’Obscur, lesboires espessos i que estava aquí a fer gambades molt fresci lleuger, havia seguit la portança..

Aquí, tothom, lleuger..tots, els cabells al vent. Olorava l’envol, el vol. S’hi vivia l’envol, el vol. Hi havia els petitsflocs blancs cotonossos que s’espolsaven amb petits salts,sobresaltant, estremint-se com a petits gemmes en flor,voletejant com a petites coses molt de paraula, suaus,suaus..tot aixó sense soroll. Aquí tothom s’airejava,s’enlairava, les mans lleugeres plenes de petals blancs. Lesplomes, blanques, a penes rosades arremolinaven, molt depromeses, efectuaven petites combinacions , ventilades,tremolinant suaument, com a caricies deixades plenes detendresa sobre les llavis de l’Elisenda. La contactaven, lapessigollejaven perquè alliberés algunes suaus petites venespoètiques, fetes d’aquests petites meravelles, les paraules.peró, xit ! Elles, les plomes alades, de blanc i rosa, aliades.molt vibràtils, belluguejaven, tremolejant en trèmolo,expulsant algunes petites fluorescències amb petits desigs.Quina petita elevació molt de plomatge, lleugera deprotecció, de saviesa,d’encant i màgia. la Pau, tan serena lioferí a l’Elisenda la declinació de la seva majúscula, la P;amb gratitud, la petita noia la col·locà sobre la sevaempremta. Quina memòria tot aquest petit paisatge, que noconeixia les restriccions del’espai i del temps. I s’en sortiad’aquí els Coloms…
L’Elisenda tornà a trobar la M, molt cavalleresca, que estavasobre l’espada de l’unicorn, passejant en el cel, juguant ambl’Arc de Sant Martí: era ella, molt idealista, curulld’esperança, però molt determinada; amb una flama encesa,un petit foc(que esperava la seva transcèndencia en el granFOC) estava distribuïnt ‘‘Us estimo’’ des d’allà, a dalt cap abaix, interpel·ant a la gent…Alguns estaven receptius peròels altres dormien.

Desperteu…M,M,M,M., els mestissatges, el canvi..esperava,aquesta somiadora de realitat la Gran Revelació.L’Elisenda encoratjava amb grandesa la seva idoneïtat i licantava: ‘’pel moment, és una mica premature el teu gest,la teva Gesta, triomfaràs potser aviat; doncs entra per feruna petita pausa en el teu petit llit personalitzat, la tevaempremta .’’ D’acord, li digué.. . Recordsmemòria.L’Elisenda agafava el seu viatge Recerca descobertes,participant fervent de donar als somnis, a tots els possiblesla oportunitat (hi mancava una L) libertina de manifestar-se ;i guiada per un follet dels 4 camins, jugador jovial, emèritede flauta de pan, portador de joia. Travessà la selva perpercebre davant d’ella una forma endolada que feia parlarles seves dissimulacions, molt borrosa, imprècisa,enllagrimada, indeterminada, dins una consistènciaentristada : L’Elisenda la sentí amb el cor i reconeixí la L. – ‘’Que et passa ?’’ :’’ és que em falta la meva meitat la L.’’Llavors la noia, molt comprensiva li digué :- ‘’el que esperes,marxa a la seva recerca. Posa, arrelat el teu Somni com elteu + Halt objectiu, sEnse deixar-lo anar’’ ; així és queaquesta bella femenina tornà a trobar, aquesta altra fadamolt femenina, i elles dues molt alades, juntes s’hi posarenen LL sobre la traça.

La V (l’univers li en havia tocat una Paraula) anava,amb laseva espasa de llum a esdevenir famosa, peró pel momentpreferia embolicar-se en la humilitat i tornar a la sevapetjada amb l’ajuda de l’Elisenda.
L’Elisenda tranquil·litzava aquestes petites criatures, la Q, laU, la W, la X, la Y que havia trobat en un camp, intentent decavar-se un abric dins la terra, com a refugiades, sentant-seuna mica oblidades pel món; l’Elisenda les havia sortitd’aquí, molt polsoses i les digué:’’ no tingueu por. Aneu adescansar a la petjada.’’ I seguiren, apaivagades.Aviat, anaven a estar reunits TOTS com a una gran família,com a promeses al món !
Quina apoteosi ! l’Elisenda combinava dins aquestainstantaneitat fulminent el seu més Gran Somni al’inarrugable bella realitat perqué nèixi au grand jour tanfotogènic, àmpliament tan bombollejant ! Venia aquí, desobte, en aquest instant victoriós, expressament,intensament, aquest Instant del Viatge tipografiat enmajúscula còsmica: l’element A, aquest imminent panoràmicde tots els carburants, col·locat cap de fila abecedari i enl’escala de les altures; aquest gran bastissor linguisticamentpolifònic ! Aquest geni que connecta les paraules a la vida.S’hissava sobre els relleus a aquest climax, tan intuitivaseguint aquest fil de connexió on estava inscrit enpresència, oh, molt ordinari, tan extraordinari ! el coneixia,youpi ! el qui era de la seva Família, el qui respirava elmateix aire que ella, el qui estremia sota elmateix tipi, coma ella, amb flors en cor, llàgrimes de joia, envoltat, invertitd’aquests millars de paraules.

Ella, l’Elisenda, ell, en Feliu es posaven abraçats, ballant,multiconnectats, contactats, totalment captats, imantats,ressonanciats. El veia, el sentia, es respiraven en els seusmés bells continents; es sentia princessa coronada; es sentiaprincèp espaterrant de resplendor. I les paraules, tanemissores i receptors es reunien al voltant de les sevessiluetes enceses per dur una rotllana festiva jovial, amb eningravitació la lletra A il·luminada. Així, desbordants entotes les seves dimensions i efusions l’Elisenda i en Feliutenien la joia de portar el llibre sagrat lletrat per remetre-lotot a dalt sobre la muntanya. S’apressaven corrent com afulgurències amb els cors abraçats, insubmissos lliuresboemis, fortament codificats al seu estil de connexiósuprema, solidariament encantats, realitzant impulsfusionals i es propulsaven a aquest punt clau: deixavensobre aquesta petita plataforma rocosa el manuscrit sagratobert a meitat recorregut, a la lletra M. Cadascú, cómplicede l’altre posà el seu dit al mateix moment sobre aquestasilueta gràfica i aquesta fou la primera a encendre’s i totesles altres seguirien seguirien l’impuls, junts per donar lloc ala dansa còsmica de les paraules combinada a la música deles esferes. Quin espectacle animat poètico lingüísticliterari !

Per fi – SON LLIURES LES PARAULES !!!- Llibertat,s’escoltava a tot arreu al MÓN !!!I es transmetia aquesta Gran Notícia ! en el cosmos i en laTerra i a la Ciutat Rosa..!!! AMOR !!!En aquesta celebració del mestissatge de la rosa rosa i de larosa vermella … amb – EL COR -.I, és, alliberant les paraules, inseparables de la màgia i del’encant, duent-les allà dalt que una feliç notícia veia la llum,que feia eco amb les paraules, dins l’univers, les galàxies :

– el Renaixement del Català –

Estava a dalt de tot encimbellat, lliure a aquesta altura,encantat en la versió complerta d’ell Mateix perquè haviaacomplert a aquest dia, a plena llum del dia un CAMÍINICIÀTIC . Havia acollit totes les ressonàncies; vivia d’altrescomprensions , collia una nova escolta. s’acollia Ell Mateix.Coneixia el desvetllament.

Havia captat la màgia, els somnis i havia de quedar-se a totpreu encantat i encimbellat. L’Alliança portava.Havia agafat sense pretensió la seva excel·lència, la de lesaltures, la de les llums. Sempré podia seguir el seu camí enla terra, actuar, transmetre, però embellit, adornat, mésfort, amb nous atots. Sempré Podia pronunciar-se pacíficamb gran cor, agitador de consciència, puixant, granlingüista, buscador, filòleg, filòsof, historiador, ric culturalliterari però avui es revelava tot poderós, vibrant,indestructible. Res ni ningú el podiadesestabilitzar, controlar, aconseguir i apagar.Així és que la Immensitat, la Intensitat, la desmesura erenal gust de l’univers, i en ple els efluvis poètics, encantadorsterrestres i celestes, de les luminescències es desfogava entotes les seves ressonàncies el Petó Harmònic, criatura viva,intrepida, mestissatge divinament cultural, a l’encreuamentdels camins, el de les Identitats, el de l’Amor i el de lesparaules, el d’Elisenda i d’en Feliu.

I aquest Petó en bon estat de salut, febre i delícies haviaelegit la seva Terra de felicitat, dibuixada en altures pervibrar en tota la seva esplendor, la seva relluencia i la sevainfinitat e hi transcórrer dies actius, amb les seves duesarmes, la força i la sensibilitat, la del CATALÀ.Així, Elisenda i Feliu havien entès que amb les paraules, n’hihavia només que històries d’Amor, llavors, per la més granfelicitat del món, marxaven amb els ulls centellejants, ambel cor omplert de colors, amb les mans distribuïdoresd’estrelles transmetre el Viatge de les paraules a l’Honor delCatalà..

Ho saps ? no hi ha casualitat, només cites…llavors si algundia t’encreues en el teu tros de camí, en el teu espaiharmònic celestial, en la terra panoràmica dels teuspensaments, en el continent dels teus somnis, en la versiósolitària o acompanyada(es) amb – una paraula o unesparaules solidàries -, capta-les, dona-les la teva confiança iles teves ressonàncies. Acaricia-les de vitalitat, de polsimspoètics. Proporciona-les tota la teva atenció;convida-les amb benevolència en el buit de les teves mans.Transmet-les un arravatament de cor incondicional. Proposalesun abric calorós, creatiu, estrellat; ofereix-les un solsomriure,crea-les una imatge acariciadora, esbossa-les undibuix missatger; celebra-les una canço embalada; desvelalesuna bella vibrant escriptura.Són éssers iniciàtics, xamans, màgiques, ingenioses,guerreres seductors, sensibles, anímiques, salvadores,senzilles i complexes a la vegada, espaterrants, generoses itan grans ! En canvi, et donaràn com a regal l’extensió delspetits viatges i dels grans viatges, l’accés a la coneixença:trobaràs la Inspiració, la connexió, les ressonàncies. Podràstransmetre, realitzar quadres ple de colors; seràsconqueridor per crear i encreuar continents i oceans.T’obriran totes les portes, el camp de tots els possibles. Elsteus ulls estaràn espurnejants, encantats, ple de meravelles,d’altures, d’horitzons. Et creixeran ales perquè sintonitzis lateva llibertat a les seves llibertats. Llavors, sense mesures,judicis, reticències i reprotxes , digues-les molt senzillamentsi, si les paraules; bravo! ‘‘Aneu, veniu, les paraules, moltradiants de català, entrem dins aquesta dansa estrellada, enaquesta suau transa de la inspiració, al regne de lesintensitats, al paradís de les ressonàncies !’’ No oblides, Són,les Paraules!’’ aquestes constel·lacions que encenen el món,aleshores, inventem-nos com a arquitectes, missatgers,agitadors de bellesa. Conreem-les aquí i allà en la terra i enel cel. Portem-les, amb les nostres diferències i els nostresavinences cap a les altures, allà, més lluny, allèn de …Gràcies a l’univers, a tothom, gràcies a ELLES i a la CiutatRosa d’acollir el desenvolupament del català, en ple el Mestissatge.

Carole Louge