Remenant la memòria – Primer premi del Concurs de Narrativa de Sant Jordi 2020

Les anècdotes i episodis de la infància s’amunteguen en la meua memòria fins al punt de considerar aquells anys com els més feliços de la meua vida, potser perquè em faig gran i desitjo preservar, com si d’un tresor es tractés, aquella època al suposar l’inici del llarg camí que tenia per davant. Llavors l’equipatge era lleuger. La fantasia i els somnis no pesaven.

Evocar la meua infantesa és recordar el meu poble, un petit municipi del Delta de l’Ebre, al sud de Catalunya. És ensumar l’aroma dels eucaliptus, dels pins, de l’horta xipollejava de bancals d’arròs i la remor de l’aigua corrent per les sèquies.

Jo provenia d’una família de forners. El pare, republicà fins al moll de l’os, afable i treballador. La mare, cosidora a temps parcial, era una dona forta sense cap altre objectiu que criar els dos fills: jo, el més gran, esprimatxat, trapella i eixerit; i el meu germà Lluís, grassonet, llest i rialler que em seguia a tot arreu com un gosset.

El meu millor amic es deia Pere, fill de paleta, una mica somiatruites i que sempre pagava els plats trencats de les barrabassades que fèiem. Ens vam conèixer a l’escola i de mica en mica es va forjar una gran amistat entre tots dos. Ens vam fer inseparables. El mestre, don Julio, era de tarannà adust i ressentit, seqüela del franquisme. Amant de l’ordre i la disciplina a ultrança, per aconseguir-ho no dubtava a emprar mètodes dràstics. La menor infracció de les normes implicava càstigs de diferent índole: braços en creu amb llibres sobre les mans, romandre de genolls una llarga estona, una forta palmetada o, el més esgarrifós de tots i cruel en extrem, ens obligava a agafar una goma d’esborrar de dintre el calaix de la seua taula i ell s’afanyava a tancarlo amb força tan bon punt el càndid alumne ficava la mà. En el seu descàrrec es pot al·legar que havia patit un accident amb el cotxe, una vella andròmina, i potser les ferides al cap el van convertir en una persona recelosa i venjativa. Ventar una bufetada als alumnes díscols i xerrameques de classe era quelcom habitual i inherent en el desenvolupament de les tasques docents. De fet, don Julio solia tallar el xivarri de socarel amb una plantofada. En aquella època, la injustícia sempre quedava impune. En plena dictadura franquista que els mestres estovessin els alumnes no era cap novetat, malgrat bufar vents de canvis i d’una llibertat que el règim tenia segrestada.

Havíem de seure en llargs banquets de fusta tremolant de desesperació, d’impotència, però les nostres llàgrimes mai no van aturar aquell dèspota que es prenia molt a pit la menor falta, com si fos una burla cap a la seva persona i reaccionava amb tota la vilesa acumulada. El meu germà era molt aplicat i a classe s’esforçava a apprendre les lliçons. En canvi, jo m’entretenia mirant les mosques que volaven atrafegades d’un lloc a un altre, fins quedar enganxades en una teranyina. Ignoro el motiu pel qual vaig agafar mania a les esmentades bestioles, però tan aviat com vaig aprendre a caçar-les al vol, les arrencava les ales i les deixava anar trontollant pel pupitre.

Amb l’arribada del bon temps, els dies s’allargaven i al poc començaven les vacances d’estiu. Enrere quedaven els tràngols escolars, veritable suplici. Llavors buscàvem llocs més allunyats per als nostres jocs. Érem uns marrecs i per això encara no pensàvem en assumptes de faldilles. No volíem ni sentir a parlar de les dones i els seus embolics. Una tarda jugàvem a futbol al costat del canal. Érem tres, malgrat que el meu germà jugava per compromís perquè el futbol no li feia patxoca. El Lluís era al·lèrgic a l’esport en general i tenia fòbia al futbol en particular. Allí vam veure per primera vegada la Irene, que anava a l’escola de xiquetes, tot i no semblar-se gaire a les altres noies. Era alta, prima, amb les cames llargues plenes de macadures… i uns ulls verds preciosos que gairebé ni s’albiraven entre els tirabuixons negres que li tapaven la carona. Vagarejava per allà tota sola. La pilota va anar cap a ella miraculosament, com si fos atreta per una misteriosa força. Ens la va tornar d’un xut.

-Voleu que jugui amb vatros? -va demanar amb un somriure.

-I ara! A futbol? -vaig preguntar jo sorneguer.

Ens estranyava que una xica tan maca volgués jugar a aquest esport tan masculí.

 

-Mira, som tres -va intervenir el Pere-. Ens falta un per jugar en parelles. Saps tocar-la?

-Una mica -afirmà la Irene amb un filet de veu arronsant les espatlles.

-Tant se val! Tu i jo formarem equip -li va proposar el Pere, el millor.

I així va començar el partit. De cop i volta la Irene em va pispar la pilota. Vaig tractar de recuperar-la debades. Em va fer un parell de driblatges, tot i els meus esforços per no fer el ridícul. Mai no havia vist ningú jugar tan bé a futbol de debò. Ens va deixar a tots tres enlluernats i amb un pam de nas. Després d’aquella viril demostració, la Irene es va guanyar el nostre respecte. De llavors ençà la colla va augmentar a quatre membres units per una ferma amistat.

 

La Irene ens va ensenyar a viure d’una forma més emocionant. Era molt decidida i enèrgica, i per més que els seus pares es capficaven en inculcar-li maneres de dona, no se’n sortien. Ella necessitava acció, moure’s amb llibertat i s’encaparrava a passar aventures. Amb ella no existia l’avorriment. Corríem pels camps, desafiàvem les normes. Encara recordo el dia que ens vam enfilar a un cirerer.

-Però què fas?-la va increpar el meu germà-. Aquest arbre no és teu.

-És del meu oncle -va dir amb tanta convicció que ningú no es va atrevir a replicar ni rebatre les seves paraules-. Podeu agafar-ne tantes com vulgueu.

Natros, babaus, ens ho vam creure. Tot i tenir la mateixa edat, era més espavilada, potser perquè les dones maduren més ràpidament o perquè la vida l’havia obligada a créixer més de pressa. El cas és que ens vam afartar de cireres. Al cap d’una estona vam veure un pagès que venia brandant un bastó.

-Mira, Irene -vaig dir-. Per allí ve el teu oncle a saludar-nos.

-Quin oncle? -es va estranyar ella disposant-se a fotre el camp-. Correu, nois. Jo no en tinc d’oncles.

-La mare que us va parir! -xisclava empipat el pagès-. Corn us enxampi, Ja veure-ho, ja!

Vam fugir cames ajudeu-me de l’enrabiat camperol que ens empaitava cridant com un esperitat. Quan a la fi ens vam aturar, l’havíem perdut de vista. Esbufegàvem alleujats, sans i estalvis.

-Sou massa confiats-ens va recriminar la Irene-. Uns passerells.

-Quina barra! -protestà el meu germà que treia foc pels queixals-. Aquell pagès ha estat a punt de estovar-nos per culpa teua.

-Para el carro, xaval, o et faig una cara nova! -li etzibà ella.

-Caram, quins fums! Té males puces la xiqueta! -vaig exclamar en to conciliador tractant de posar pau a la picabaralla amb un bri d’humor-. Vatua l’olla, Lluís ets un figaflor!

Vam riure amb ganes. Ens sentíem més vius que mai. Després, amarats de suor vam enfilar cap al poble, tot caminant xino-xano pel costat del canal.

-I si ens banyem al canal? -proposà llavors la Irene-. Fa molta calor.

-Jo no he portat banyador -vaig objectar amb vergonya.

-No siguis carallot! -em va amollar amb un posat foteta.

Dubtàvem. Però ella ja s’havia despullat i s’havia llançat a l’aigua. Era el primer cop que veiem una xiqueta nua. Tots vam quedar bocabadats per aquell desimbolt i descarat comportament. Però ens va encantar i no ens ho vam pensar dues vegades. Ens vam banyar com ella, tal com ens van portar al món les nostres mares. Després ens vam eixugar fent una becaina panxa al sol, ajaguts a la gespa contemplant el cel i buscant formes als núvols que semblaven de cotó de sucre, ingenus, lliures com l’aire que respiràvem. Tant ens va agradar aquella experiència que ho repetíem sovint. Corríem la pruna, l’albercoc i els nespres de les finques de les rodalies i a continuació es banyàvem despullats al canal. Xiquets fent coses de xiquets. Érem feliços, gaudíem de la ingenuïtat de la infantesa, de la felicitat que fa oblidar les penes. Llavors no hi havia mòbils, ni ordinadors, ni Play Stations, ni Gameboys, ni maquinetes de vídeojocs. Eren uns altres temps. Temps de carrer, de fantasia, de deixar volar la imaginació envoltats de natura perquè somiar és de franc.

El dia que ens vam esbatussar de valent amb una colla veïna, la Irene formava part de les nostres forces a més del meu cosí Ferminet i un altre amic anomenat Miquel Àngel que assitia a l’escola del Pòsit, exclusiva per a fills de pescadors. Val a dir que la Irene no es va arronsar gens ni mica d’esgarrapar, estirar els cabells o fotre cops de peus als nostres rivals. I no va ser la primera en defugir de la trifulga.

En una altra ocasió ens vam dedicar a caçar capgrossos. La Irene va tomar a demostrar que era molt especial, genuïna, diria jo. En un tres i no res ja havia enxampat una granota que sostenia tancada a la mà i ens l’ensenyava ufana. Lògicament aquella gesta va merèixer tota la meua admiració.

Quan ets un xiquet no te n’adones que les busques del rellotge corren sense penediment, que un dia dóna pas a un altre i no hi ha tomada enrere. Tampoc ho necessitàvem perquè cada dia esdevenia una cosa nova, sempre fascinant. Érem aliens als canvis polítics que s’ensumaven a l’horitzó, als nous aires de democràcia, d’esperança. El fi de la dictadura s’acostava, però allò a una colla de galifardeus com la nostra no els afectava gens ni mica. Pensàvem que la vida era molt llarga, que tot resultava immutable, que res no canviaria mai i continuaria inalterable fins a la fi dels temps. Res més lluny de la realitat.

En el decurs de la història de cadascú hi ha successos que marquen la pauta del nostre destí. La tragèdia arriba quan menys s’espera i un dia mentre nedàvem al canal, el Pere va relliscar amb el verdet del fons i es va copejar la testa contra una roca. Va quedar inconscient com un pardalet i ja no es va recuperar. Vaig veure que la Irene es posava les mans al cap, pàl·lida i els ulls inundats en un mar de llàgrimes. De sobte ho vaig comprendre. El pitjor malson s’havia fet realitat. Ens vam fondre en una braçada vessant llàgrimes de dol, llàgrimes de sang. Costava de creure que el nostre amic Père hagués mort, que ens hagués deixat per sempre. Ens sentíem culpables. Tristos. Va ser un cop molt dur, terriblement dur. No hi havia consol possible. En aquell instant no només vaig perdre el meu millor amic, sinó que vaig descobrir el patiment que causa la mort d’una persona estimada, en saber que mai més no la tomaria a veure.

Aquell dia va acabar la innocència d’un xiquet. No sols era la mort d’un entranyable amic, sinó la mort de l’alegria, de la candidesa davant els avatars de la vida, de la possibilitat de dur a terme qualsevol malifeta, de les ganes boges de viure. Així es va baixar el teló de la meua infantesa. Aquella pèrdua em va fer créixer molt de pressa per endinsar-me en un túnel sense retorn, ja que d’aleshores ençà vaig entrar a formar part del món dels adults, un món complex, barroer, hipòcrita i punitiu.

Avui el record dels tripijocs i entremaliadures d’aquella colla de ganàpies queden lluny en el temps, esvaïts en la distància … Al cap d’uns anys el meu germà Lluís va marxar a treballar de veterinari a Austràlia, el Miquel Àngel va morir en tombar-se el tractor mentre llaurava un camp d’arròs i quedar aixafat a sota. En quant a la Irene, de temperament rebel i esperit aventurer perquè li agradava viure al límit, avui dia està separada amb dues criatures que manté treballant a destall en la temporada de la taronja. Ijo, ja ho veieu … esmerçant-me per esborronar pàgines a fi d’obrir-me pas en el món de la literatura …