Una alumna del Casal guanya el premi literari europeu

Ens plau informar-vos que una alumna de català del nostre casal ha guanyat el premi literari europeu de Sant Jordi amb la seva obra “Quan penso en el meu pare”, un relat molt comentat i elogiat tant pel que fa al contingut com a la forma.

El jurat ha destacat la seva història: l’amor filial, la desaparició dels oficis artesanals, els valors com la perseverança i el desig de llibertat.

El premi va ser atorgat el passat 28 d’abril dintre de l’acta de lliurament de premis de concurs literari europeu organitzat per la Fiec (la Federació Internacional d’Entitats Catalanes).

Aquí teniu l’obra guanyadora:

Quan penso en el meu pare

Quan penso en el meu pare, sempre el veig amb la seva bata grisa a punt de marxar cap a la feina.
El meu pare feia de ferreter. No tenia cap botiga, anava als mercats i fires en tota la comarca. Tenia una furgoneta amb un remolc ple de mercaderies. Cada matí s’aixecava a trenc d’alba i es posava en camí. Quan arribava a la plaça del mercat calia descarregar : primer els cavallets, després les planxes i per fi les eines. Era un conjunt molt pesat que havia de disposar cada vegada de la mateixa manera.
En aquesta parada hi havia tots els estris necessaris per treballar. El fuster comprava ribots, llapis de fuster, serra de mà, mentre que el paleta trobava martell, plomada o nivell. Però en aquests pobles del camp, la major part de la clientela era els pagesos. Venir al mercat es revelava indispensable per canviar del quotidià. Així, podien substituir una aixada, un rampí o una destral. Sovint demanaven una pedra per esmolar la dalla o una forca per agafar i carregar les garbes. De vegades, algun llenyataire, baixat de la seva muntanya, preguntava : « Tens una serra a dues mans, Joan ?
̶ Avui no, però la tindràs la propera setmana. » I agafava el llapis que tenia a l’orella i prenia l’encàrrec. La majoria dels clients eren manetes que necessitaven tornavís, pinça, pinzell o alicates. Entre els compradors hi havia els habituals que venien regularment i que eren molt simpàtics, però de tard en tard es presentava un primmirat, un perepunyetes o un rondinaire i …calia molta paciència per satisfer tot aquest món !
Escrivint tot això em sembla que parlo d’un temps molt llunyà, no obstant fa cinquanta anys. Avui dia, no hi cap ferreter en els mercats, van ser substituïts pels magatzems de bricolatge certament millor proveïts però més impersonals. El meu pare coneixia la seva feina perfectament i els clients aprofitaven dels seus consells assenyats.
Aquesta feina demanava molts esforços : diades ben llargues, exposat al fred o a la pluja que necessitava aixoplugar-se sota grans paraigües, quedar-se dret durant hores i sobretot passar poc de temps amb la seva família.
Quan era petita veia poc el meu pare, solament el diumenge a la tarda perquè al matí anava a vendre al mercat de puces de Sant Sernin. En aquesta època estava enfadada amb ell, no comprenia la seva absència i hauria volgut que hagués fet una altra feina. A més, havia entès que les rendes eren tributàries de la meteorologia i de les vendes i hauria preferit una feina amb un sou regular. En gran escarràs el meu pare no s’adonava de la meva tristesa.
Afortunadament les vacances o el dijous omplíem aquest buit i podia anar amb ell. Com ell, em posava una bata, blava per mi, prenia plaça en la furgoneta i paladejava aquest cara a cara. Estava orgullosa de quedar-me al seu costat tot un dia. Acceptava que cobrés i tornés la moneda. L’ajudava a ordenar les mercaderies i no hauria deixat aquest privilegi a ningú. Al migdia fèiem un pícnic preparat per la meva mare i aquest àpat compartit valia tots els festins. Aquestes hores passades al seu costat emplenava la meva necessitat de la seva presència. Quan tornàvem a casa, jo, la nena timida i bastant silenciosa no parava de contar les anècdotes del dia. Moments inoblidables que m’agrada recordar encara.
Amb el temps passat, m’adono que el meu pare havia triat la feina que li corresponia més. Enamorat de la llibertat, apreciava de viure defora, de fer un favor als obrers i artesans i sobretot de ser el seu empresari. Aposta guanyada !
El meu pare semblava feliç i a la família no li faltava de res, dues coses que no tenen cap preu.
Quan penso a tu, papà, torno a veure la teva bata grisa sempre impecable molt de temps penjada a la porta del garatge, sento el soroll del motor de la furgoneta i el guirigall dels mercats i si tanco els ulls estic al teu costat.
Avui, retro homenatge als meus pares pels valors que m’han transmès. Estimats pares us dono les gràcies per aquesta herència inestimable : el gust del treball ben fet, el respecte dels altres, l’honestedat, la generositat i la perseverança. Qualitats que m’esforço d’aplicar cada dia i que, per agafar la torxa, espero haver transmès als meus infants.
La millor manera d’honrar el meu pare !