A la plaça del rellotge…

Dès que era ben jovenet, jo, emprava aquell carreral que conduïa a “La Pleta”, on en Sisco hi tenia el bestià, la borda, la pastura, les terres, el cel, el sol, la lluna i els estels! Així és com definia ell el seu raconet de paradís… Tanmateix tenia casa al poble, on hi passava bones temporades; feia anades i vingudes entre la seva muntanya i la seva casona de pedra a la Plaça del Rellotge. On dedicava una bona part del seu temps a donar forma a tascons de fusta de cirerer, branques de prunera, i altres buscalls de diferents arbres que baixava de La Pleta, barrejats amb la llenya de cremar.

Avui fa vida al poble! Estius assegut a la Placeta i hiverns vora un bon foc de xemineia, sempre fent treballar, amb destresa, les seves mans manyoses; però amb un trosset del seu cor passejant-se pels cims, conreus i rierols de La Pleta. On sempre que pot hi va a fer un tomb… Cal Sisco deu ser la casa més visitada del poble; els veïns, del més petit al més vellet, entren i surten fidelment d’aquella llar que inspira confiança, on sempre s’hi pot pessigar un remei que cura, una peripècia viscuda, una recepta de pastís o un fruit sec de la panereta del banc de la cuina.

Deia, doncs, que totes les estones que em podia escapar dels deures i labors que m’imposava l’Arcàdia (…quin nom d’anar-li a posar, Arcaaaàdia!), les passava quasibé en la seva totalitat amb en Sisco. I dic “quasibé”, perquè també compartia el meu temps,i de bon grat, amb els companys…A vegades, m’enduia en Josep, a La Pleta; era amb el que més m’avenia. Ell també apreciava en Sisco i les vaques i les ovelles i l’herba fresca. Estava boig per Moreta, la gossa més jove que vigilava el ramat; i era recíproc!
Per cert, l’Arcàdia és la meva germana. No crec que n’hi hagués cap altra en tota la contrada de més primfilada i exigent! Anava dret com una”i”! Es d’entendre, ella feia de pare i mare; es feia càrreg de tot….Tanmateix, encara ara m’explica que no li causava grans maldecaps, jo, era de bona pasta- diu-, molt belluguet, però afectuós i obedient.

La tristesa sovint la guanyava; enyorava tant la mare! La mare ens va deixar quan jo vaig nèixer. A casa vam quedar en Joan, germà gran , substitut del cap de casa i representant d’autoritat, l’Arcàdia i jo mateix, caganiu tardà. Exagerant una mica, hauria pogut ser el fill d’un dels meus germans… Tan que vaig ser nadó i fins que vaig entrar a l’escola em va criar la tieta Ainoa.

Quan la mare va tenir els primers signes de que estava embarassada, i que d’incògnit començava a estudiar com revelaria aquesta bona nova , el pare va caure d’un turó i es va filtrencar. Com vèncer aquella desgràcia? La mare ho va saber fer. Res no havia canviat en el seu comportament, si no fos que encara havia crescut en entusiasme i eufòria; els veïns admiraven aquella dona valenta, cofoia i ben empolainada. Aquell embaràs ho era tot per ella! Cuinava, cosia, llegia, rentava, i sempre que podia anava a estirar les cames pels voltants del poble i sovint s’allunyava força. Sempre duia un paneret per si collia alguna cosa, flors, bolets , herbes medicinals o nous i avellanes.
Quan mirava ( i encara ara ) el retrat del casament dels pares, penjat al mig del menjador, un calfred involuntari em recorria l’esquena. La núvia es veia dolça, fràgil, delicada, molt joveneta i amb l’esguard un xic perdut i no massa radiant. Al seu costat, el nuvi era un home fet; es veia segur d’ell, no massa graciós. En feia dos com la mare…A jutjar pel seu aspecte hauria dit que era home brusc, rústic, potser fins i tot una mica groller. Amb el pas dels anys vaig anar aprenent que aquest home respectava la mare…, a la seva manera,es clar. Ni l’un ni l’altre van tenir massa dret de vot en aquest casament; els pares d’ambdós costats van decidir per ells. L’unió d’aquesta parella unia també els bens de les dues cases…D’aquí la poca exaltació de la mare; però tanmateix l’aparença victoriosa del pare,que s’enduia una de les fadrines més boniques del poble.

A l’Arcàdia no li molestava que anés a veure en Sisco; ella també el considerava un home assenyat, honrat, treballador, apreciat i molt viu. A vegades em deixava passar el dia allà dalt. A migdia feia una mossegada al costat d’aquell home que saciava la meva curiositat contestant a tantes preguntes com li feia. M’hi sentia bé, i segur, a la seva vora. Amb ell havia après gairebé tot el que sé sobre els animals de La Pleta. Havia après a diferenciar una jonga d’una vedella; sabia com i quan es xullaven les ovelles; distingia un boc, d’un crestó o d’un marrà; sentia quan les ovelles portaven bessons i quan l’equa havia de pollinar; reconeixia quan un animal patia de glossopeda; podia fer un cataplasma, utilitzar el sotal adequadament i munyir vaca , ovella i cabra. I vaig adquirir tantes altres habilitats de la vida de pastor… En Sisco em deia a vegades: “Nasi, tu faries un bon pagès!!” Jo contestava:” Però jo vull ser veterinari”!

Un bon dia, la meva germana m’envià a Can Rínxol, per donar a la Paula una plateta de canelons. La Paula era la llevadora, l’infermera, i la confident del poble. Era una veritable tomba, tot quedava entre aquelles parets! Em prengué l’eina dels dits i sense com va ni com tomba, em digué: “Noi, Nasi, cada dia t’assembles més al teu pare, teniu la mateixa rialla i les mateixes mans, fermes; quan era petit, en Sisco, també es tocava els cabells com ho fas tu…” Un silenci mortuori s’instal.là a la sala. Al cap d’uns instants, que se’m van fer eterns, la Paula digué en veu molt baixa:”La Remei, la teva mare, s’estimava més venir a fer la xerrada asseguda en aquest banc que no pas anar el diumenge al matí a agenollar-se al confessonari”. Vaig sortir sense acomiadar-me, el cap em donava voltes, no hi veia massa clar i les cames em tremolaven. Qué havia dit aquesta dona, que jo tan apreciava, qué en Sisco era el meu pare? Vols dir que estava gaire sana d’esperit? I qui era l’home del retrat? En Sisco sabia que jo era el seu fill? Si era així, per què no m’ho havia dit? I els meus germans també n’estaven al corrent? Era per això que s’havia establert un vincle tan estable i valuós entre aquell home i jo? Vaig arribar a casa tan espaordit, que vaig fer por a l’Arcàdia.

Per ella, això no era cap revelació, se n’havia assabentat d’una manera ben diferent i més dolorosa. Quan jo vaig arribar, i que la mare se’n va anar, la llevadora, amb tot el pes de la tristesa que la rosegava, va dir en veu alta:” tant com s’ha estimat els fills del seu marit i ara no podrà gaudir del fill del qui estimava…” Això ho deia tot!

La meva germana em va tranquil.litzar, em va reconfortar i em va aconsellar de no jutjar massa de pressa; la precipatició pot trencar la bellesa que guardava aquest secret.
Lendemà, encara no s’havia fet de dia quan vaig agafar el sarró, les sabates grosses i el mateix camí que emprava de costum, només que aquesta vegada era diferent: avui, pujava a veure el meu pare!
Imagino que els meus ulls parlaven per mi, ja que en Sisco va parar en rodó de tallar pa quan ens vam mirar de fit a fit. No va baixar la mirada, però. Em va abraçar tan fort com va saber, sense dir res. Les llàgrimes li baixaven galtes avall. “Si sabessis quants anys fa que somio en aquest instant”- va aconseguir d’ articular . “Sisco, te l’estimaves la mare?” , li vaig preguntar. “Més que tot en aquest món, més que el blat estima el sol, més que la terra estima la pluja, més l’abella estima les flors; l’estimava com mai ningú hagi estimat!!” respongué amb veu trista i amb fermesa. Nou silenci. “Quan l’Arcàdia i en Joan van ser grans, quan no necesitaven tantes atencions, la Remei aprofitava del seu temps lliure per caminar, i recòrrer el terme. Li agradaven les olors i els colors de la natura. -contava en Sisco. Al poble ens creuavem habitualment, però aquí dalt era diferent…En els primers temps, vam fer grans xerrades, caminant un al costat del’altre. Però ben aviat ens em vam adonar que aquells sentiments anaven més enllà de l’amistat” Nou silenci, aquest cop més torbador. La situació era una mica incòmoda…

Aquell home, el meu pare, aquell dia em va explicar a mi, al seu fill de disset anys, que l’idil.li que havien viscut amb la mare era únic, pur i legítim. El seu amor era límpid, franc i lleial.” La Remei tenia dret de ser feliç -digué-, i creu-me que ho vam ser. Has de saber també que l’home amb el qui l’havien fet casar no se sabia estar massa al seu lloc , l’havia traït sovint portat pel desig i l’atracció de noves conquestes… Quan la vaig perdre-continuà en Sisco- vaig creure que em tornava boig, tal era el dolor , el sofriment i el turment que m’habitaven. Però no em vaig deixar vèncer, perquè tenia un fill ! un fill fruit i testimoni del nostre amor. Haviem decidit que quan tu vindries al món, anunciariem la nostra relació i la viuriem en plena llum; però la vida ho va decidir altrament…Desprès vaig tenir por trencar el lligam que s’havia instal.lat entre nosaltres dient-te el que ara has descobert tot sol.

Aquell dia va quedar per sempre gravat al meu cor. Ja ho sabia que aquell home era excepcional ! I ben mirat, va ser ell el qui em va traçar el camí de la meva existència. Va dir present sempre que el vaig necessitar. No va voler que la gent en sabés res. Deia que haviem d’evitar que algun esperit malsà no emprés paraules equívoques com “adulteri” o “bastard” o encara “infidelitat”. Vaig respectar el seu desig . Així, doncs, vam fer com si res no fos; al poble, li deia Sisco; allà dalt, a la borda, li deia “pare”. Em vaig prestar al joc de bon cor!!

Avui sóc el veterinari del poble (el pare n’està orgullós) i porto la propietat de la Pleta. En Sisco, un àvi del poble, me’n va fer donació sabent que me’n cuidaria tan bé com ell ho havia fet. Res de més normal, al capdavall… Em vaig casar amb l’Agnès, la filla de la Paula. Esperem amb impaciència el neixement de la nostra filla (que es dirà Remei, sense cap dubte). Es el millor dels regals que puc oferir-li al pare, un néta!

Com la vida pot ser curiosa i agradablement misteriosa…., de vegades!

Imma Batalla